III - UNA FRONTERA INJUSTIFICABLE

III - UNA FRONTERA INJUSTIFICABLE.

 

 

La introducció haurà bastantment mostrat al lector que la frontera franco-espanyola enmíg de Catalunya no té cap raó d'existir, ni humana, ni física ni, encara que no n'haguem parlat, diguem-ho, econòmica.

 

Aqueixes terres són, doncs, un bocí de Catalunya; però tenen, malgrat tot, una unitat que els ve del fet que durant tres cents anys els catalans del Nord han estat sotmesos a la legislació i al poder de l'Estat francès i han viscut dins el marc d'aqueix Estat. Aquests dos aspectes: un fons català i un vestit francès han d'ésser sempre presents en la ment del qui vol comprendre els catalans del Nord.

 

L'home, per tant universal que sigui, no pot tenir vida social si no pertany a un grup, a una unitat social que avui anomenem nació. No parlarem gaire de nació en aqueixa part històrica car aqueix concepte, tal com el coneixem, és bastant modern; preferim parlar d'«unitats». De quines unitats successivament han estat els catalans (del Nord i del Sud) ? És això el que voldríem desenvolupar en la part històrica perquè el lector pugui jutjar sobre l'oportunitat o la no-oportunitat de la frontera actual.

 

a) Una unitat Ibèrica.

 

Deixarem de banda els primers temps de la prehistòria, encara molt obscurs i en els quals fóra difícil de descobrir unes unitats culturals o inicis de nacions suficientment ben definides.

 

Els primers dels nostres avantpassats que hagin deixat rastre prou evident perquè valgui la pena de parlar-ne aquí són els ibers. Les primeres mostres de civilització ibèrica apareixen a Almeria cap als anys 500 A. C. Després, aqueixa civilització va seguint les costes cap al Nord i vers els anys 300 A.C. ocupa les terres actualment de llengua catalana. Heus ací, doncs, I'exemple d'una civilització mediterrània, d'Almeria fins al Roine, que comprèn els futurs països catalans i, fins i tot, una mica més. En aquell moment hi ha més parentiu entre els celtes del que serà més tard França i els celtes del que serà Castella que entre gals i íbers.

 

Arribem doncs a aquesta paradoxa: la primera lliçó d'història que diu que tots els catalans del Nord hem tingut « nos ancêtres les Gaulois » seria més adequada per als castellans que no pas per a nosaltres.

 

La civilització ibèrica, bastant avançada per l'època, ha deixat testimonis: monedes, gerros, etc.(Elna: Illiberis, era una ciutat ibèrica). Els íbers tenien una escriptura i una llengua, probablement parenta del basc actual. En aquells moments de gran expansió celta, constituïen un dels pocs pobles d'Europa que no eren de civilització celta.

 

b) Una unitat romana.

 

Ni grecs ni cartaginesos no tingueren gaire influència al nostre país. La dominació de Roma, al contrari, l'influí considerablement. La península ibèrica i la costa que la unia a Itàlia entraren molt aviat dins l'lmperi Romà (vers el 200 A.C.). La Gàl·lia, al contrari, trigà molt més (50 A.C.). La dominació romana començà gairebé al mateix temps per a tots els territoris dels íbers que varen rebre la romanització pla i bé tots amb la mateixa intensitat. Aquest aspecte diferencia els catalans dels francesos i d'una bona part dels occitans.

 

Aquí voldríem destruir un mite bastant estès en alguns mapes de l'lmperi Romà que hom troba en els llibres d'història. Aqueixos mapes solen marcar una separació entre la Gàl·lia i la Hispània i aqueixa separació segueix la línia del Pirineu. De vegades, fins i tot la Gàl·lia és d'un color i la Hispània d'un altre. Això deixa suposar que els Pirineus eren una frontera, amb gals al Nord i hispans al Sud. Cal malfiar-se d'aqueixa esquematització massa fàcil de les coses. Abans de l'ocupació romana, no hi havia cap mena de frontera, com ja hem dit, els íbers eren a un costat i a l'altre dels Pirineus. En certs moments també hi hagué gals sobre les actuals terres catalanes car els pobles es desplaçaven amb gran facilitat i segur que es barrejaven bastant; però, malgrat tot, el fons ètnic sempre havia estat sobretot íber. No es pot pas parlar absolutament de frontera pirinenca. Després de l'ocupació, si hi va haver una frontera, va ésser entre les zones ocupades pels romans i les zones independents i, si cal parlar de frontera, és entre la Narbonesa i la Gàl·lia independent. El límit pirinenc, sovint dibuixat en els mapes, no ens hi hem d'enganyar, és només un límit administratiu que possiblement no tenia gaire més importància que el que separa avui l'Aude dels Pirineus Orientals. Els habitants d'una i altra regió eren tots sotmesos a les mateixes lleis: les de Roma. Que aquest límit hagués estat posat al Pirineu mostra senzillament que els romans no es preocupaven gaire de dibuixar unes unitats administratives que respectessin les ètnies. Seria un error de pensar que en aquell moment hi havia fronteres com les coneixem ara. Fer creure això és potser una necessitat per als polítics. Per a un historiador és una absurditat. Podem, doncs, dir que tots els avis dels catalans actuals van ésser tractats per Roma d'una manera idèntica.

 

c) Una unitat visigòtica.

 

Si existí efectivament una unitat visigòtica successora de l'lmperi Romà, en tot cas, no va ésser mai estable i els límits de l'lmperi Visigot van canviar freqüentment. El que podem dir és que, en les terres que havien de constituir els Països Catalans continentals, els visigots varen tenir-hi una influència indiscutible. Els reis visigots foren successivament a Barcelona, Tolosa, Narbona, Barcelona i finalment, Toledo. Aqueix immens imperi agrupava la península ibèrica i, més o menys, el Sud de la Gàl·lia. Si els francs arribaren aleshores a fer retrocedir els visigots cap al Sud, de fet no vingueren mai a cap de les futures terres catalanes durant tot el temps que va durar l'imperi visigot: del 400 al 700 aproximadament.

 

d) La invasió àrab i la reconquesta franca.

 

Les conquestes dels àrabs a Europa es van fer molt de pressa ja que el 711 passaven l'estret de Gibraltar, prenien Barcelona el 718 i el 732 ja eren a Poitiers. Els reis visigots no van oferir gairebé cap resistència. És important de notar que els qui varen dirigir la reconquesta foren els francs, però també ho és saber que no totes les terres després catalanes varen ésser ocupades pels àrabs: I'Alt Urgell i la Cerdanya no ho foren i moltes regions muntanyoses probablement tampoc. Els francs trobaren segurament un ajut local. De vegades, al contrari, la gent del país preferia els àrabs i feia aliança amb ells contra els francs. Les tropes franques prengueren Narbona el 759 i Barcelona el 801. Després la frontera entre moros i cristians s'estabilitzà al sud del Llobregat durant tres cents anys. Tradicionalment, els historiadors anomenen Catalunya Vella la Catalunya que en aquell moment era cristiana i Catalunya Nova l'altra. Totes les terres de la Catalunya Vella havien conegut l'ocupació musulmana, però una ocupació breu (50 a 100 anys màxim) que no deixà rastres.

 

Tota la Catalunya Vella va, doncs, pertànyer a l'lmperi Franc de Carlemany. Quan diem franc, no cal entendre francès. Carlemany, rei dels francs, posseïa una bona part de l'Europa Occidental i del que més tard havia d'ésser França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Holanda. Durant aquest període, les terres nord pirinenques i sud pirinenques visqueren el mateix destí, però res no les destinava a formar part del que havia d'ésser més tard França; no més que Alemanya, Itàlia o Holanda. En aquells moments, les futures terres catalanes eren unides dins la Marca Hispànica i, durant algun temps, amb la Narbonesa, formaren el Marquesat de Gòtia.

 

e) Una unitat occitana.

 

Per comprendre el període de dominació franca, cal saber que les sub-unitats d'aleshores eren els comtats. Els comtes, al principi, eren molt depenents dels reis francs, però esdevingueren cada cop més forts fins a assolir la independència de fet. Els comtats eren una cosa extremament fràgil i canviaven de dinastia comtal molt fàcilment segons tal o tal casament o tal o tal guerra. Les fronteres no es pot dir que tinguessin la força que tenen ara i en cap moment no es troba una frontera que deixi suposar l'actual (al contrari, els comtats de Cerdanya i Besalú eren d'una part i de l'altra de l'actual frontera i el comtat del Rosselló fou sovint unit amb el d'Empúries). Cercar un límit Gàl.lia-Hispània o Catalunya-Occitània, en aquell moment, seria absurd. Com ja ho hem dit, I'imperi franc ocupava gairebé tota l'Europa Occidental. La seva partió en tres trossos l'any 843 pel tractat de Verdun va donar l'Oest a un hereter: Carles el Calb, I'Est a un altre i el que quedava, al mig, al tercer. Els historiadors francesos veuen, en la part Oest, I'origen del que és França. El cert és que això va ésser utilitzat pels successors de Carles el Calb per legitimar llur acció sobre uns comtes independents, sovint més potents que ells. De fet, no es tractava pas d'una França que es construïa, sinó, al contrari, d'un Imperi Franc que es desfeia i la divisió no va crear fronteres durables. La partió hagués pogut ésser molt diferent: I'any 806 Carlemany havia imaginat una altra manera de partir les seves terres i hauria donat al seu fill Lluís tots els territoris que havien de constituir més tard Occitània, és a dir l'actual França del Sud i Catalunya. En aquest cas el Loire hauria separat, més o menys, dos reialmes.

 

La disgregació d'aquest imperi esdevingué total cap als anys 1000. Aleshores es constituí, al Sud del Loire i a l'Est dels Alps (és a dir que la futura Catalunya Vella en formava part) una civilització que, amb la dels àrabs, era la més avançada de l'Europa Occidental. Potser la influència àrab no fou del tot estranya a aquest desenvolupament. La llengua, procedent del llatí vulgar, fou anomenada Llengua d'Oc i, si el parlar variava una mica segons les regions, la llengua literària, al contrari, coneixia una gran unitat. Centrada a l'entorn de Tolosa, la civilització occitana irradiava també vers la Itàlia i vers tota l'Europa Occidental, de la qual Occitània semblava el nucli. Aquest conjunt de terres sense unitat política formaven, malgrat això, una unitat cultural i de civilització. L'economia progressava tant com les lletres. Diuen que, mentre el rei de França Philippe Auguste gairebé no sabia de lletra, el comte de Barcelona i el de Tolosa s'escrivien en vers. La producció literària dels segles Xl, Xll i XIII, tota en llengua d'Oc, coneguda pel nom de «literatura trobadoresca», és una de les grans riqueses de la literatura europea i mundial. Qui volia fer versos i no volia passar per un ignorant havia d'aprendre l'occità, el mateix gairebé que el que parlen avui els pagesos del « Midi ».

 

Les unitats polítiques d'aquell moment, ja ho hem dit, eren molt fràgils i segur que, si no hagués estat la destrucció d'Occitània pels francs del Nord no haguessin aparegut uns Estats francès i espanyol tal com els coneixem, sinó, més aviat, una gran nació occitana, del Llemosí a València i de l'Atlàntic als Alps. En aquells moments, les terres actualment de Catalunya Nord: antics comtats de Rosselló, Besalú i Cerdanya acabaven de passar sota l'autoritat del comte de Barcelona, que també tenia altres possessions més enllà de les Corberes (Montpeller, Provença, etc.). Pel casament de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, amb la reina d’Aragó, els comtes de Barcelona esdevingueren reis d'Aragó i fou aquest el títol que utilitzaren més freqüentment, ja que els posava al mateix nivell que els sobirans de França o de Castella. En aquells temps: segles X, Xl, Xll i XIII, començà a formar‑se una unitat catalana, encara que estretament lligada amb Occitània. La llengua catalana aleshores s'assemblava molt a la llengua d'oc i s'hi assembla encara.

 

Aquesta gran unitat occitana havia d'acabar tràgIcament. Davant la corrupció de l'església, aparegueren a tot arreu d'Europa corrents religiosos heretges, els quals es diferenciaven del catolicisme sobretot en creure amb dues forces divines: I'una bona i I'altra dolenta i en la idea que el món i tota cosa material procedia de la dolenta. Al Llenguadoc, el corrent es concretà sota la forma de religió coneguda pel nom de catarisme. Tingué molt èxit i, fins i tot, molts nobles hi adheriren. Alguns sobirans com el comte de Tolosa deixaren fer; d'altres com el comte de Barcelona, rei d'Aragó, perseguiren els càtars i per això a les nostres terres no n'hi hagué mai gaires. Com és de suposar, aqueix èxit de la nova religió preocupava el Papa, que no pensava més que a destruir‑la. El comte de Tolosa era vassall del rei de França, tot i essent més potent que ell. El Papa obtingué d'aqueix rei l'autorització d'organitzar amb els nobles del Nord una croada per destruir el catarisme sobre les terres del comte de Tolosa. Fóra massa llarg de fer la història de la croada i de tot el que seguí, però el que cal constatar és que aviat el rei de França ho aprofità per apoderar‑se d'Occitània. Els exèrcits vinguts del Nord toparen amb una gran resistència local; si pel pretext fou una expedició anticàtar, pel fet fou una guerra franco-occitana. El leader del Sud, el comte de Tolosa, rebé l'ajuda dels altres sobirans occitans i, particularment de Pere el Catòlic, comte de Barcelona i rei d'Aragó. Després que els croats, manats per Simó de Montfort, haguessin matat tots els habitants de Beziers i conquerit moltes ciutats, venceren les tropes occitanes i catalanes davant Tolosa, a Muret, I'any 1213. Allà mori Pere el Catòlic. Que aquest sobirà que perseguia els càtars morís allà mostra bastant bé que el fet càtar fou només un pretext per a la guerra. Això també evidencia els estrets lligams que hi havia entre Catalunya i Occitània.

 

La croada albigesa va matar l'Occitània medieval. De fet, la civilització occitana no fou del tot destruïda, ja que quedaven trossos que escaparen a l'imperialisme francès: fou el cas de Catalunya.

 

f) La unitat catalana.

 

Mort el rei Pere a Muret i derrotades les tropes occitanes, els catalans varen passar les Corberes, que els francesos no franquejaren. Durant tot el temps de les guerres i després, es refugià al Sud de les Corberes una bona part del que Occitània posseïa de literats, trobadors i homes cultes. La civilització occitana destruïda fou heretada pels catalans, els italians de la Itàlia del Nord i la Provença, que encara romangué algun temps independent. Catalunya, com diu Lafont, seria «I'Occitània reeixida» per oposició a «I'Occitània esguerrada»: I'Occitània destruïda per la guerra. El successor de Pere el Catòlic, Jaume I el Conqueridor, es dedicà a legitimar la frontera del Nord ja que teòricament era vassall del rei de França, que ara posseïa les terres del comte de Tolosa. Pel tractat de Corbeil (1258) entre Lluís IX, dit Sant, i Jaume I, el rei de França renunciava a tots els drets que podia tenir sobre les terres al Sud de les Corberes i, a canvi, Jaume I renunciava als que tenia sobre les terres del Nord fora de Montpeller. Això era el trencament oficial entre Catalunya i els hereus dels reis francs que havien contribuït a la conquesta del país contra els moros. Aqueixa frontera franco‑catalana podem afirmar que fou una frontera real. Ho atesta el fet que correspongui encara ara als límits entre català i occità i que els catalans hagin guardat un mot tan pejoratiu com « gavatx » per designar llurs veïns del Nord. Mentre que Catalunya se separava cada vegada més d'Occitània, la frontera s'estabilitzà i l'expansió catalana, en lloc de fer‑se cap al Nord, es fa cap al Sud. La batalla de Muret i el tractat de Corbeil són, doncs, dos fets de gran importància ja que marquen l'establiment de la frontera a les Corberes. Aleshores aquest bocí d'Occitània lliure que era Catalunya constituí la seva unitat de cara als seus enemics: els moros, al Sud, els castellans, a l'Oest i els francesos, al Nord. De totes maneres aqueixa nació posseïa una total independència, tanta com França o Castella. Com que la força dels petits ve de llur unió, la unió de Catalunya i Aragó constituïa una de les grans potències europees de l'època. Aragonesos i catalans eren totalment independents, però amb un sobirà únic de nissaga catalana, de llengua catalana i resident a Barcelona i que, encara que portés el títol de rei d'Aragó, era català. Quan els historiedors, parlen d'aragonesos, cal comprendre subjectes de la corona d'Aragó. Jaume I fou el gran obrador de les conquestes sobre els moros. Estols catalans conqueriren les Balears i la llengua catalana hi fou, doncs, implantada. El Regne de València fou conquerit per catalans i aragonesos units; per això la part de la costa ha quedat de llengua catalana i la de l'interior de llengua castellana, ja que l'aragonès és un dialecte del castellà.

 

Totes aqueixes terres constitueixen, amb Catalunya, els Països Catalans. Efectivament, valencià i mallorquí són dialectes catalans.

 

Durant tota l'Edat Mitjana, l'imperialisme català es desenvolupà per tot el Mediterrani. Formaren part de la corona d'Aragó terres com Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes, etc. En queda encara una prova ja que la ciutat d'Alguer, a Sardenya, ha conservat la llengua catalana i és, doncs, també un bocí dels Països Catalans. Totes aquestes conquestes eren obra sobretot dels catalans, molts pocs aragonesos hi participaven.

 

Durant els segles XllI, XIV i XV es desenvolupà una veritable civilització catalana, hereva de la civilització occitana. La llengua es consolidà i prengué gairebé la forma que li coneixem ara. Unes figures tan il·lustres com Llull, Eiximenis, bisbe d'Elna, o Ramon Sabon, del qual Montaigne féu la cèlebre apologia, són representants del pensament català de l'època. La unitat de les terres catalanes en aquell moment és indiscutible. Dins una monarquia d'estructura confederal, catalans, aragonesos i valencians tenien igualtat de drets, uns i altres.

 

No podem deixar aquest periode sense parlar del que fou el reialme de Mallorca. Jaume I tingué dos fills i volgué deixar al més petit els comtats de Rosselló i Cerdanya, Mallorca i Montpeller, la resta quedava del fill gran. El fill petit, Jaume, prengué, doncs, el títol de Rei de Mallorca i s'establí a Perpinyà. Si efectivament es constituïren dos Estats diferents, no cal oblidar que tots dos eren igualment catalans. Voldríem desenganyar els qui podrien buscar en això una justificació de la frontera establerta pel Tractat dels Pirineus. La catalanitat de la gent de Perpinyà no era ni més ni menys que la dels barcelonins. L'acte de separació fou un fet purament conjuntural que no basava en cap realitat. Si el rei Jaume I hagués tingut només un fill, no hi hagués hagut aquesta separació. Tampoc no foren trencats els lligams entre els dos reialmes. La frontera que els separava no correspon pas a la que hi haurà més tard entre els Estats francès i espanyol. Diguem que la separació va durar molt poc : del 1276 al 1344, tot just la vida d'un home: 68 anys.

 

Alguns han parlat de « democràcia catalana », per a aquests períodes. No sabem fins a quin punt podem parlar de « democràcia » en aquell temps, en tot cas, no cal donar a aquest mot el sentit que li donem ara. El que si que és cert és que, almenys certes capes de la població, podien expressar llur aprovació o desaprovació al monarca tenint com a intermediari les Corts i la Generalitat (organismes representatiu de tot Catalunya) i que aquest no podia fer el que li semblava, com esdevingué més tard quan la Catalunya Nord passà a mans del rei de França. La Catalunya Nord, d'una relativa democràcia, va caure efectivament en una vertadera dictadura, doblada d'una ocupació militar i d'una intensiva explotació financera, particularment amb els impostos, com el de la sal.

 

g) La ingerència de Castella en els afers de Catalunya.

 

Dels tres grans enemics dels catalans, els moros eren vençuts, però quedaven els castellans i els francesos. La ingerència de Castella en els afers de Catalunya començà quan el rei Martí l'Humà morí sense descendència i sense designar successor, el 1410. Mort Martí l'Humà, calia un successor. Se'n presentaren tres: I'un català, Jaume comte d'Urgell tenia el favor dels catalans, un altre, d'arrel castellana, Ferran d'Antequera, tenia el favor dels castellans i aragonesos; el tercer, Lluís d'Anjou, era ajudat pels francesos. Reunits à Casp els representants dels parlaments català, aragonès i valencià, elegiren el successor. Fou finalment escollit el castellà. Cal dir que les tropes castellanes s'apuntaven per entrar a les terres aragoneses, acte que deixa suposar que, qui sap si la força no va jugar més que el dret! Caure sota la dominació d'un rei de llengua i de nissaga castellana era dolent presagi per els catalans, encara que, evidentment, no es tractés absolutament gens de tocar les lleis ni l'organització ni la llengua de Catalunya. La confederació catalano‑aragonesa‑valenciana romania tan independent com abans. El comte d'Urgell se sublevà amb l'ajuda dels anglesos i dels gascons, però els catalans no hi intervingueren gairebé gens i hagué de capitular per anar a morir en una presó.

 

La confederació catalano‑aragonesa‑valenciana tenia sobirans castellans i és comprensible que els seus sobirans cerquessin d'aproparse a Castella. El casament del rei d'Aragó, Ferran II el Catòlic, amb la reina de Castella, Isabel, I'any 1469 és doncs cosa natural. Però aleshores (Ferran esdevé rei d'Aragó el 1478) el perill per als catalans s'agreujà. Malgrat això, teòricament no havien d'ésser tocades les institucions de Catalunya, que quedava independent de les altres regions espanyoles, però amb un sobirà únic. Sembla que Isabel la Catòlica hauria dit: « Aragón no es nuestro, menester es que volvamos a conquistarlo ». A més a més, és evident que per tot el que seria política exterior, el sobirà afavoriria els castellans. Efectivament, fou el que passà quan el 1492 es descobrí América. Els castellans tingueren el monopoli de l'explotació del nou continent i una butlla papal del 1493 reservava Amèrica a Castella i Lleó.

 

Dins l'immens imperi castellà, proveït de l'or americà, Catalunya es trobà de ben petita importància. Aqueixa importància encara minvà dins l'imperi de Carles V, sobre el qual mai no s'amagava el sol. Carles V heretà els regnes de la corona d'Aragó I'any 1506 i fou, doncs, el primer sobirà a la vegada rei de Castella i comte de Barcelona. Abdicà l'any 1555.

 

Els castellans eren ben amos de la política exterior, la capital, Madrid, es trobava en terra castellana, els reis eren castellans, la llengua castellana era utilitzada a la cort i a tot l'lmperi i els diners americans entraven a Castella. És clar que la constitució garantia teòricament la llibertat de Catalunya, però el dret de separar-se d'aqueix immens imperi, és a dir, de destituir el rei i d'elegir‑ne un altre (això volia dir “ separar-se “ en aquella època) ja no el tenia perquè el rei castellà li hagués enviat la força bruta per sotmetre-la. Els catalans eren agafats en una ratera i ben agafats. Mentre els reis volguessin respectar llur llei, llur llengua i llurs costums tot aniria bé, però el dia que no ho volguessin! Com es podien defensar ? Què podien fer ? Castella, com hem dit, tenia diners i Catalunya era més aviat en recessió econòmica. La llengua, els costums i les lleis castellanes començaren a introduir-se, si no era obligatori saber castellà, resultava al menys força útil. No obstant, hi havia una possibilitat potser per als catalans: aprofitar l'animositat franco‑castellana per intentar alliberar-se de Castella. Demanar l’ajuda dels francesos era una temptació i els francesos només cercaven una ocasió per intervenir contra la corona d'Espanya. Ja en temps del rei d'Aragó Joan II, quan els catalans es revoltaren contra aquest monarca (1460‑1472), el rei es féu ajudar per Lluís Xl contra els catalans, a canvi d'aquesta ajuda li hagué de donar el Rosselló i la Cerdanya, tornats el 1473, represos pels francesos el 1475 i guardats gairebé 20 anys. La influència francesa va ésser per un temps tan curt negligible i, en tot cas, no gaire apreciada pels catalans en estat de rebel.lió perpètua contra l'ocupant. Una situació semblant es presentà gairebé 200 anys després.

 

Efectivament, la tendència monàrquica era reduir sempre més les llibertats catalanes i fer d'Espanya un Estat centralitzat castellà. La Generalitat govern autònom de Catalunya, oferia per a ells massa resistència i sovint es negava a donar‑los tots els diners i tots els soldats que exigien. Vet ací el que aconsellava el comte d'Olivares a Felip IV: « Quiero decir, Señor, que no se contente V.E. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia» (v. Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, Vol. Il, pàg. 166). Això només podia originar conflictes. És en una situació gairebé de revolta catalana que esclatà la guerra franco‑espanyola. Els francesos assetjaren Salses el 1639, fou l'ocasió per als castellans d'envair Catalunya. El 7 de juny del 1640, amb l'entrada a Barcelona dels segadors, que venien a llogar-se per la sega, s'alçà la revolta catalana. Barcelona cercà l'aliança francesa i, després d'haver pensat un moment a proclamar la República Catalana es decideix finalment a elegir Lluís XIII, rei de França, comte de Barcelona. Els francesos acceptaren arreu l'aliança i el 26 de gener del 1641 les tropes catalano‑franceses derrotaren els castellans a Montjuïc mentre que els francesos prenien Perpinyà i Lleida als castellans el 1642.

 

Però en aquest mic‑mac, en el qual hom veu els barcelonins demanar l'ajuda dels francesos contra els castellans i els catalans de les contrades pirinenques lluitar desesperadament contra I’invasor francès, aviat els grossos s'entengueren per menjar el petit. En lloc de picar contra els castellans, els francesos s'entengueren amb ells per fer la pau l'any 1658. Barcelona havia capitulat davant les tropes castellanes i els francesos continuaven ocupant el Nord de Catalunya.

 

Pel Tractat dels Pirineus, el 1659, els francesos reconeixien la sobirania del rei de Castella sobre les terres al « Sud dels Pirineus » i els castellans la del rei de França sobre les del « Nord dels Pirineus ».

 

h) L'ocupacio francesa.

 

Com acabem de dir, la guerra concernia França i Castella, Catalunya no hi era implicada o, si hi era,era com a aliada de França, del país victoriós, per tant. La cessió de les terres de Catalunya Nord apa            reixia així com un tractat absurd ja que no era la vencuda Castella que pagava. A més, els catalans només (és a dir, la Generalitat de Catalunya) podien entregar un bocí de llur país. El govern de Madrid no podia legalment cedir un tros d'una nació sense el consentiment dels representants d'aqueixa nació. Però què podien fer els catalans que acabaven de sotmetre’s a les tropes castellanes ? Protestar ! Efectivament, van protestar davant el govern de Madrid, però, com que solament valen les protestes fetes armes en mà, la protesta en forma de lletres no serví de res.

 

Quin dret podia tenir França sobre aqueixes terres? El comte de Barcelona havia estat teòricament vassall del rei franc i els reis de França eren hereus dels reis francs. De tota manera, Lluís lX ja ho hem vist, renuncià als seus eventuals drets sobre Catalunya i també hem vist com havia estat prou ben pagat per això. Encara que el rei de França renegués el tractat de Lluís IX, fet que ja l'hagués posat en situació de perjur, els drets que hagués pogut pretendre tenir sobre Catalunya Nord eren idèntics als que podia pretendre tenir sobre les altres regions de Catalunya. Per tant, lògicament, demanava tot Catalunya o no demanava res ! No demanant Barcelona, mostrava bé que reconeixia la il·legalitat de les seves exigències. Feia 400 anys que els reis de França havien renunciat a llurs drets sobre Catalunya i vet ací que ara en demanaven un bocí. Vist amb l'òptica de l'època, I'acte era il·legal i és encara més il·legal, si el mirem amb l'òptica democràtica d'avui. En aquells temps no era, evidentment, qüestió de legitimar-ho per unes eleccions que, de tota manera, segur que haurien estat desfavorables al rei de França, però tampoc no foren consultats els parlaments ni cap representant de la població.

 

L'altra justificació avançada per molts és que la Gàl·lia arribava fins als Pirineus. Com hem vist això no pot defensar-se, car depèn del moment històric que considerem i, al contrari, foren els íbers els qui arribaren a ocupar tota la costa fins al Roine.

 

Encara que fos així, no justificaria res, car no hi ha cap raó perquè França hagi de prendre les fronteres de la Gàl·lia, d'altra banda, molt imprecises. Que França continua la Gàl·lia, això és un mite inventat pels historiadors nacionalistes francesos. Pretendre que França ha de comprendre tot el que fou la Gàl·lia fóra tan absurd com pretendre que Catalunya va d'Almeria fins al Roine perquè aqueixes terres eren totes ocupades pels íbers. A més, entre els gals i els altres celtes no hi havia cap separació precisa i pretendre servir‑se d'aixó per dibuixar una frontera tant precisa com la franco-espanyola es fotre's de la gent. L'única divisió que havia potser seguit, i encara de lluny, el que serà la frontera franco‑espanyola, ja ho hem dit, és la divisió dels romans entre Gàl·lia Hispània, divisió purament administrativa que havia desaparegut feia 1200 anys! La història, no més que el dret, no podia legitimar aqueixa separació.

 

La calia, doncs, legitimar amb la geografia. Hi ha uns Pirineus, això és indiscutible, varen doncs decretar que els Pirineus separarien França i Espanya, que totes les terres que serien al Nord foren de França i les situades al Sud, d'Espanya. Per al que mira sobre un mapa de petita escala això és admirable, car hom hi veu uns Pirineus tots prims, el continent d'un costat i la península de l'altre i sembla que la muntanya esperi el Tractat dels Pirineus per ésser erigida en frontera.

 

Per al que corre per la serra, la cosa és molt més complicada, car, quan cerca la carena o la línia de partió de les aigües, s'adona que els Pirineus no són pas tan barrera com ho sembla sobre el mapa que la frontera es travessa per tot molt fàcilment i que els mapes són ben enganyadors.

 

Després de la signatura del Tractat dels Pirineus, tot el treball va ésser per saber per on passaven els famosos Pirineus i aqueixa enigmàtica frontera entre la Gàl·lia i la Hispània, car el tractat deia així: “ Que los montes Pirineus que comúnmente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias seran de aquí adelante también la división de los mismos reinos “ . Notem, tot passant, que aqueixa frase conté la condemnació de Catalunya com la del País Basc.

 

Sembla, doncs, cosa senzilla donar a França el que es troba al Nord de la línia de partió de les aigües i a Espanya el que es troba al Sud, però, per delimitar aqueixa línia, cal saber on acaben els Pirineus: al cap de Creus, deien els francesos; entre Cotlliure i Argelers, deien els espanyols. A Leucate, haguessin pogut dir els catalans, car les Corberes separen al menys tant com les Alberes.

 

Finalment, Banyuls quedà francès i Cervera també. La Cerdanya hagués hagut d'ésser tota espanyola, si considerem la línia de partió de les aigües, però, segons els francesos, la Cerdanya era al Nord dels Pirineus i pretenien que havia d'ésser francès fins a la Seu d'Urgell. Finalment, els espanyols els lliuraren 33 pobles, i potser si haguessin regatejat més haurien estat 35 o 38, un nombre qualsevol, sense cap raó més que l'astúcia dels qui portaven a terme les negociacions. Quan fou qüestió d'escollir aqueixos trenta‑tres pobles, els francesos evidentment prengueren els més septentrionals i entre ells hi havia d'haver Llívia, però Llívia portava el títol de ciutat. Aquí els espanyols empiparen els francesos i, justament perquè portava el títol de ciutat, Llívia quedà de l'Estat espanyol, en territori francès, amb una carretera internacional que la lliga amb Puigcerdà.

 

El cas de la Cerdanya mostra d'una manera admirable com els espanyols i els francesos no varen tenir gens en consideració els catalans en aqueixes negociacions. Es veu ben bé que ni uns ni altres no buscaven una eventual frontera natural pirinenca o gal·lo‑hispànica segons la història, com ens ho ha fet creure la nostra ensenyança primària. Al contrari, cadascú estirava del seu costat per tenir-ne el més possible, al·legant les justificacions que l'afavorien, abandonant les que el desfavorien. Els catalans no varen tenir dret a la paraula. No s'ha mai demanat a una mercaderia si aprovava la destinació que li fixava el seu amo! La frontera apareix ben bé com el que és, és a dir, no la separació entre dos pobles, dues llengües o dues civilitzacions, sinó més aviat com un punt d'equilibri entre dos imperialismes: el francès i l'espanyol. El cas de França revela aqueixa realitat de la frontera: al Sud, on França va trobar enemics flacs, va arribar a conquerir una gran estesa de terres de llengua no francesa, al Nord, on els seus enemics tenien més força, unes zones de llengua francesa, com Wallonie, França no les ha pogudes mai integrar, excepte durant la Revolució i durant l'lmperi. L'imperialisme francès, en les seves justificacions, al·lega sovint el mite de les fronteres naturals. Això no ens ha d'enganyar; si França hagués tingut més força l'any 1659, en lloc de reivindicar els Pirineus com a frontera natural, hauria reivindicat l'Ebre. Fins aleshores bé s'havia acontentat de les Corberes que són tan naturals com les Alberes.

 

Aquest tractat satisfeia els francesos, que arreplegaven un bocí de terra més; però no desagradava els castellans, que, donant un tros de Catalunya, s'estalviaven de donar un tros de Flandes, en aquell moment castellà; i, a més, aflaqueïen considerablement la nació catalana. Perpinyà era la segona ciutat catalana i Cotlliure era un port molt important. No cal descuidar tampoc que la universitat de Perpinyà tenia un gran paper dins la cultura catalana de l'època. Ja veiem avui què en queda ! A més, el territori cedit representa, com diu Batista i Roca, « el bressol de Catalunya », car és a l'entorn de les clutats del Nord i dels grans monestirs, com Elna, Sant Miquel de Cuixà, Arles, Sant Marti del Canigó, Ripoll, Sant Pere de Roda, Sant Joan de les Abadesses, etc., que començà a formar‑se la nació catalana. Aquest « cor de Catalunya » fou migpartit per la frontera. Només un poder castellà podia donar el Rosselló i la Cerdanya. Creiem que podem afirmar que un poder català, abans de donar el Rosselló, hagués probablement primer donat les Balears o València o qualsevol de les llunyanes possessions catalanes del Mediterrani. Es indiscutible que Catalunya Nord és una de les terres més catalanes de Catalunya, encara que això hagi de desagradar als francesos !

 

Els castellans, doncs, tustaven a la vegada en l'aspecte econòmic i en l'aspecte sentimental. Fou segurament un dels cops més forts que han portat a Catalunya per sotmetre‑la i no fou el darrer, com s'adonaren els que, d'ara endavant, podem anomenar «catalans del Sud». Quant al que toca els catalans del Nord, a ells, França els va fer comprendre molt aviat el que era el centralisme parisenc i reialista. De tota manera, els catalans ja coneixien les tropes franceses, perquè havien patit bastant durant les diverses ocupacions. Com ho volia la tradició i com ho exigia el tractat, el rei de França prometé respectar els costums catalans. Inútil de dir que un home com Lluís XIV no ho féu pas.

La primera obra francesa a Catalunya Nord va consistir a destruir tot el que hi havia d'un xic massa català: van començar pel nom de Catalunya i de catalans i intentaren substituir‑lo pel de « Roussillon » i de « Roussillonnais ». La llengua francesa passà a ésser obligatòria l'any 1682 i el català fou prohibit en els actes oficials l'any 1700. El parlament de Perpinyà, testimoni d'aqueixa « democràcia catalana » tan cèlebre, ja era tancat des del 1666. Els capellans no pogueren tenir relacions amb els eclesiàstics del Sud i fou prohibit als nobles que enviessin llurs fills a estudiar a Barcelona.

 

Aqueixes mesures i la veritable ocupació militar que suportava el país només podien originar una revolta. L'any 1661 Lluís XIV s'apoderà de l'impost sobre la sal que posseïa el consistori de Perpinyà i l'augmentà considerablement. El clima ja marcava mal, quan el 1666 Josep de la Trinxeria, de Prats de Molló, després que els guàrdies haguessin trobat sal de contraban a casa seva, prengué el maquís seguit de molts altres pagesos vallespirencs. L'any 1667, els revoltats, anomenats també « miquelets » o « angelets de la terra », bloquejaven les tropes enviades contra ells a Arles i obtenien que, d'aleshores endavant, els guàrdies de la sal no pugessin més amunt de Ceret. No era altra cosa que l'obtenció d'un començament d'autonomia per al Vallespir! Però, les promeses no foren respectades, la revolta fou represa i l'any 1670 els miquelets s'apoderaven successivament de Prats de Molló, d'Arles i de Ceret, sense comptar que, a les altres comarques de Catalunya Nord, la situació no era gaire millor. La citació següent mostra què els reservaren les autoritats quan el podien agafar: « Lequel (I'exécuteur de la haute justice) traiant par terre le dit Hereu Just, Josep Trinxeria, de Prats de Molló, et Damien Noeil, de Serrallonga, chefs des dites séditions, les conduira en la place publique d'Arles et, en un eschafaut qui y sera dressé par cet effet, les degollera et stranglera, ... mettra à quatre quartier chacun des dits cadavres, et posera la teste de chacun d'iceux dans une cage en fer, et ensuite les pendra celle du dit Trinxeria à la porte de la ville de Prats de Molló, et celle du dit Noell à l'endroit le plus élevé de la place de Serrallonga; et celle du dit Hereu Just en une des portes de la dite ville d'Arles; et les quartiers des dits cadavres par les chemins royaux des dites villes » (citat per J. Sanabre, R. del R., pàg. 107). De fet, els miquelets eren inabastables per les tropes del rei. Es en aqueix ambient de « pacificació », que no deixa de recordar la guerra d'Algèria, que alguns nobles de Vilafranca feren un complot per tal de tornar Catalunya Nord a la corona d'Espanya i de retrobar així les llibertats que hi havia encara a Catalunya Sud. Era l'any 1674, el sublevament, que havia d'ésser portat a terme amb l'ajuda dels miquelets i de soldats vinguts del Sud, havia d'afavorir l'entrada de les tropes del virrei de Catalunya. El complot fou descobert a darrera hora i la repressió culminà amb l'exposició dels caps dels tres principals acusats a la porta de Vilafranca. Recordem que no fa gaire hi hevia encara penjat al porxo d'una porta de Vilafranca del Conflent una calavera que pretenien que era la de Francesc Soler, un dels principals d'aquest complot, amb l'explicació següent:« Tête de François Soler, consul de Villefranche lors de la conspiration pro espagnole de 1674, consul qui n'a su s'occuper ni du roi, ni de la patrie, ni de lui-même a ainsi reçu à juste titre le juste châtiment de conspirateur puisqu'il était au courant et n'a pas révélé ».

 

Malgrat el Tractat dels Pirineus del 1659, la guerra entre França i Espanya reprengué entre 1667 i 1668 (Guerra de Devolució) i entre 1672 i 1678 (Guerra d'Holanda). Tot això donava esperances als Nord-catalans de desfer-se de l'ocupació francesa, ja que a Catalunya Sud existien les mateixes llibertats que a Catalunya Nord abans del 1659 (revolta dels Miquelets durant la guerra de Devolució i complot de Vilafranca el 1674). Davant la dificultat que tenien els francesos a dominar el país, Lluís XIV proposà més d'un cop de canviar Catalunya Nord per alguns trossos de les possesions espanyoles a Flandes. La darrera proposició de canvi fou feta el 1677 : França hagués cedit Catalunya Nord a canvi d'una part dels Països Baixos i del Franc Comtat. Davant l'obstinació del rei d'Espanya a refusar-ho, la proposició caigué a l'aigua. La guerra d'Holanda acabà amb la pau de Nimega (1678) i des d'aleshores no hi hagué altres proposicions franceses per canviar Catalunya Nord.

 

Un xic més tard Catalunya Sud passava sota una total dominació castellana, quan, després de la revolta contra Felip V, la Catalunya vençuda veia, pel Decret de Nova Planta el 1716, suprimida la Generalitat i les darreres llibertats catalanes. A partir d'aquest moment, la unió amb Catalunya Sud, per als catalans del Nord, ja no presentava tants avantatges, ja que hagués estat només canviar d'amo.

 

Malgrat tot, I'intent franco-espanyol de separar Catalunya en dos trossos havia parcialment fallat i la frontera no creà dues mentalitats diferents, fora potser per a alguns nobles o intel.lectuals com el català del Nord Jacint Rigaud.

 

Malgrat que la Catalunya Nord fos ara anomenada «Roussillon», el nom de «Roussillonnais» no va tenir gaire èxit mai i els habitants continuaven anomenant‑se catalans. Tant com podien, els nobles enviaven llurs fills a estudiar a Barcelona i la gent passava d'un costat a l'altre de la frontera, com si no n'hi hagués cap. És un exemple d'això aqueixos artesans vallespirencs que feien claus amb el ferro del Canigó i als qui la frontera no impedí mai d'anar a peu a Barcelona a vendre'ls.

 

Els francesos continuaven menyspreant els catalans, almenys tant com ho faran més tard amb els àrabs i no els consideraven francesos. Ací teniu una lletra de l'intendent Alberet, feta cap als anys 1700 i digna del més racista diari francès actual: «Les habitants du Roussillon on peut dire que ce sont des peuples d'un fort mauvais air, qui ne sont aucunement sociables avec personne, ingrats, méconnaissants oubliant facilement les services que on leur a rendu, n'aimant qu'à boire surtout à la glase quand ils ont de quoy». Un xic més lluny llegim: « lls tiennent ordinairement des espagnols, estant beaucoup fanfarrons et fort insolents qui sont d'aucune société, étant très particulier. Ce qui fait cette fierté et arrogance c'est que dans cette province, ils sont entièrement libres, ne payant aucunes tailles ni autres impositions; même le roi leur donne toutes les charges gratis ». La darrera frase senyala que encara no havien arribat a suprimir tot el que havien estat les llibertats catalanes! En tot cas, I'any 1789 la frontera era més una ficció que una realitat.

 

i) Una unitat revolucionària.

 

L'any 1789 comencen els greus esdeveniments que havien d'ésser la Revolució Francesa i arreu del territori del reialme de França sorgeixen protestes.

 

Al mateix temps, dins l'Estat francès, les idees evolucionen amb una gran rapidesa, si les comparem amb les dels altres Estats europeus. Particularment a Espanya, el poble no comprendrà mai gaire el que està passant a França. Aquest gran moviment d'entusiasme popular unia tots els desheretats de l'Estat francès i també la burgesia contra l’aristocràcia i per tot arreu, a París com a Perpinyà o a Lille, els nobles eren perseguits, I'església era liquidada, la guillotina funcionava sense parar i per primera vegada els pobres podien parlar. Potser ens és difícil d'imaginar el que representava aleshores tallar el cap d'un rei.

 

Però, des del moment que el rei fou mort i la república quedà proclamada, tota Europa s'uní contra la revolució i els pobles de França, que lluitaven no per França sinó per la llibertat, havien de quedar units com els dits de la mà. Tota divisió, a l'interior del camp republicà, era un aflaqueïment criminal. Si considerem la lletra de la « Marsellesa » ens adonarem que és molt més internacional que no pas nacionalista. L'any 1793 el reialme de França era mort i podem dir que aleshores existia una unitat revolucionària constituïda per tots els pobles de l'Estat francès de cara a l'aristocràcia i a les tropes monàrquiques de tot Europa. Però, a dins d'aqueixa unitat revolucionària, constituïda de fet pel “ Tiers Etat “ hi havia una categoria que s'aprofitaria de les altre per instaurar la seva dominació. La revolució, de fet no fóra més que una serventa de la burgesia. Si seguim els esdeveniments revolucionaris des del 14 de juliol del 1789 al 27 de juliol de 1794, data de la caiguda de Robespierre, ens adonarem perfectament del sentit de les seves fases diverses.

 

La primera fase fou una lluita de la burgesia i I'aristocràcia. És perquè l'aristocràcia refusà les reformes necessàries a la burgesia que aqueixa cercà per una temporada l'aliança amb les classes pobres. La fugida del rei a Varennes, el 21 de juny del 1791, marcava la fi de la fase de compromís entre burgesos i aristòcrates. D’ara endavant, la burgesia sabia que havia d'obtenir l'aliança de les. classes pobres i que, malgrat això, no s'havia de deixar desbordar per elles.

 

La segona fase veié la lluita entre la petita burgesia, defensada pels « montagnards » i la gran burgesia federalista, defensada pels « girondins ». No cal creure que els girondins, tot i pretenent-se “ federalistes “, haguessin fet una politica més democràtica que els « montagnards ». Amb l'ajuda del poble, la petita burgesia « montagnarde » liquidà els girondins del 31 de maig al 2 de juny del 1793.

 

La tercera fase veié, ara clarament, la lluita de les classes pobres contra la petita burgesia. Però la caiguda de Robespierre i, finalment, la capitulació dels “ Sans Culottes “ del Faubourg Saint Antoine, el 24 de maig del 1795, marcaren la fi de la revolució. D'ara endavant el règim es decantarà poc a poc cap a la dreta: «Directoire», «Consulat» «Empire», «Restauration».

 

Aqueixa unitat revolucionària del 1789 al 1794, encara que no li poguem negar realitat, era ja falsa, puix que agrupava classes d'interessos contradictoris. Malgrat tot, el 1793, molts començaren a adonar-se que calia anar més lluny. Durant l'hivern 1795-1796 « La Conspiration des Egaux » de Babeuf anunciava ja una altra forma de lluita per els qui havien comprès que aqueixa unitat revolucionària era falsa.

 

j) La Revolució recuperada per la burgesia francesa.

 

El que el rei, amb tota la seva bona voluntat, no pogué fer, la república ho reeixirà admirablement i separarà, efectivament, Catalunya Nord de Catalunya Sud en nom de la llibertat, car tots els règims que vindran darrera la revolució del 1789-94, excepte del 1815 al 1830, es pretendran continuadors de la llibertat. Si el centralisme reialista només afectava les capes altes, nobles i burgesos, mentre el poble continuava guardant els valors de la civilització catalana, la revolució de 1789‑94 (i els qui pretengueren heretar‑la) rebé una certa adhesió popular, almenys a Catalunya Nord.

 

Aleshores anexar una regió a Franca, fer-la francesa, era fer-la lliure, separar‑la hauria estat lliurar-la a la influència d'un país monàrquic. Aquí comença el mite de l'assimilació de França a la llibertat i, malgrat que amb Napoleó, rels i repúbliques la situació canviés del tot, hom va continuar creient que ésser francès era ésser lliure i que si hom era lliure, hom era francès. D'aleshores ençà aparegué com un absurd que un republicà pogués pretendre de no ésser francès; si ho hagués pretès, hagués estat un traidor a la llibertat. Internacionalisme vingué a significar fusió de totes les nacions dins la « nació francesa ». Amb aqueix equívoc, nascut del 1789 al 93 i recuperat per la burgesia després, era marcat el camí que justificaria l'imperialisme capitalista. Fins els estrangers il.lustres acceptaren l'equació francès = home lliure.

 

El Directori i Napoleó constitueixen el començament de la utilització de la revolució per la burgesia. Ara aprofitarien el mite d'una « Franca indivisible », creat pels explotats per tal de defensar-se, per explotar-los.encara més. Ningú no va comprendre que, si del 1789 al 1793-94 defensar França era defensar la llibertat, del 1793-94 endavant fóra defensar el capitalisme francés. Totes les conquestes colonials i la Gran Guerra seran fetes a profit del capitalisme en nom de França i de la llibertat. La llibertat, però, era morta l'any 1794. Ara, només quedaven França i el capitalisme francès.

 

Abans del 1789, els catalans del Nord o del Sud eren tots catalans, encara que pertanyessin a França o a Espanya. Del 1789 ençà la frontera, en lloc de separar dos Estats, va separar dues ideologies: la República i la monarquia conservadora. Els catalans del Sud i del Nord esdevingueren enemics i la frontera aparegué de veritat aquesta vegada. Cal pensar que en quatre anys, del 1789 al 1793, els catalans del Nord varen passar de les idees que tothom tenia a Catalunya: respecte a Déu i als clergues, a la propietat, al rei, etc. a unes idees totalment revolucionàries mentre els catalans del Sud continuaven com abans. A més, la guerre esclatà i el poble català del Sud aprovà la intervenció espanyola contra França (si hi havia algun simpatitzants de la revolució, cal buscar-lo entre els intel.lectuals). La intervenció de les tropes espanyoles a Catalunya Nord, que d'altres vegades hagués representat un alliberament, era ara sinònim d'opressió. Aqueix exèrcit era el d'un tirà que volia tornar el poble al seu esclavatge. Al Nord, França oferia totes les esperances de llibertat, i, al Sud, Catalunya feia gairebé cent anys que havia perdut tota autonomIa. Res no podia atraure els catalans del Nord cap al Sud; al contrari, s'alçaren per defensar la seva llibertat i feren retrocedir les tropes espanyoles. D'aquí endavant, Espanya representarà, per als catalans del Nord, el gran enemic de la llibertat.

 

La unió entre els catalans del Nord i els del Sud s’hauria pogut fer si els del Sud haguessin escollit també la revolució, però, fora d'alguns intel.lectuals, el poble era dominat per l'església i, per tant, profundament antifrancès. Francès esdevingué sinònim de revolucionari i els catalans del Nord eren francesos, tant per a ells mateixos com per a llurs compatriotes del Sud. Així començà la separació, el 1789 i no el 1659. Però, del 1793‑94 endavant, la separació era completament injustificada. Això no obstant, els governs successius francesos i espanyols treballaran per intensificar-la per llur interès i contra l'interès dels catalans. L'ocupació d'Espanya per Napoleó creà, al Sud de la frontera, exactament el que havia creat al Nord la invasió de les tropes espanyoles durant la Revolució. Davant l'invasor francès, tots els pobles de la península feren front.

 

Aqueixes guerres són les úniques en les quals els catalans del Nord han lluitat contra els del Sud. Però, tenen una importància considerable i es reparteixen sobre un periode de gairebé vint-i-cinc anys. D'aleshores ençà, a Catalunya Nord, espanyol fou sinònim de reaccionari i per als catalans del Sud el Francès (i el català del Nord era francès) fou considerat com un heretge, un regicida, etc. Quan, I'any 1815, França fou vençuda, no hagués estat gaire difícil, si els catalans del Nord ho haguessin volgut, d'anexar Catalunya Nord a Espanya, però, els catalans del Nord, que cent anys abans potser no haguessin vacil.lat ni un moment, ara no en tenien gens de ganes. El mateix passà à totes les altres zones perifèriques de França. La França del 1815 era, encara que vençuda, la França del 1789.

 

Els catalans del Nord no hi tenien res a guanyar amb Espanya car, ara, al Sud ja no hi havia Catalunya i les seves llibertats, només hi quedava una Espanya enemiga. La frontera existia, els catalans del Sud anomenaren els del Nord francesos i els del Nord llurs compatriotes del Sud, espanyols. La frontera del menyspreu i de l'odi havia nascut. Durant tot el segle XIX les revolucions a França i a Espanya no es correspongueren i cada tros de Catalunya seguí les peripècies de l'Estat al qual pertanyia. Espanya no va conèixer la revolució de 1830 ni la de 1848 que foren revolucions europees.

 

El capitalisme francès, en heretar l'Estat napoleònic, ni amb Louis Philippe ni amb Napoleó III ni amb la Tercera República (ni amb l'Estat Francès de Pétain, ni amb les IV i V Repúbliques) no el canvià gens i l'Estat espanyol féu tot el que pogué per imitar França en el seu centralisme. Tenir relacions amb gent de l'altre costat de la frontera havia d'ésser un pecat molt negre. Malgrat tot, els catalans del Sud i del Nord es freqüentaven, però, encara que la llengua fos per a tots la catalana, ja hi havia francesos i espanyols. En tot cas, malgrat que llur destí era diferent, cada tros de Catalunya assistia com a espectador al que passava al restant de la nació catalana. Les guerres carlistes tingueren llur repercussió al Nord, on aparegueren els trabucaires, soldats escapats de la guerra i transformats en bandolers.

 

Durant el segle XX les relacions quedaren tal com eren: els catalans del Nord i del Sud no es desconeixien però els uns eren espanyols i els altres francesos. La guerra de 1914-18 veié una Castella germanòfila i una Catalunya francòfila. Catalans del Sud combateren com a voluntaris amb els aliats i el Mariscal Joffre, català del Nord, fou convidat als Jocs Florals de Barcelona l'any 1920.

 

Del 1914 al 1918 desertaren bastants catalans del Nord, que s'establiren al Sud de la ratlla, on sempre foren ben acollits.

 

Prenent com a punt de partida Prats de Molló, a Catalunya Nord, Macià havia preparat el que havia d'ésser l'entrada d'un exèrcit català per alliberar Catalunya Sud. Sembla que els catalans del Nord sentiren més aquest fet com un afer entre espanyols que com una cosa que els pogués concernir un dia. La restauració de la Generalitat i, abans, la proclamació de la República Catalana no afectaren gaire el poble de Catalunya Nord. De tota manera, l'experiència va ésser massa curta perquè pogués tenir un èxit al Nord. El moviment Nostra Terra mostrà una certa simpatia per l'experiència de la Generalitat, però la Guerra Mundial el féu desaparèixer totalment.

 

Quan, I'any 1939, 300.000 catalans del Sud passaren la frontera, no van ésser acollits com esperaven pel govern francès. Però, tots els catalans del Sud que s'han quedat a Catalunya Nord no creiem que hagin patit ni que s'hagin hagut de plànyer dels seus compatriotes car tots s'integraren en la població local. Es llàstima, no obstant, veure que per a molts catalans del Sud Catalunya Nord representava un tros de França. Pompeu Fabra va ésser justament un dels qui va tenir consciència que, a Catalunya Nord, es trobava a Catalunya.

 

Per la guerra del 40 al 45, molts catalans del Nord hagueren de passar la frontera i molts catalans del Sud exiliats participaren en la lluita contra els alemanys en els maquís.

 

Tot això és per dir que els dos bocins de Catalunya no han pas viscut indiferents l’un a l’altre; però, d'ençà de la Revolució, no hi ha hagut cap més acció comuna.

 

Cal pensar, com a conclusió, que aquest dos trossos de Catalunya quedaran eternament separats ? Hem vist que, fins al 1659, no ho havien estat mai i que, fins al 1790, no ho eren pas totalment. Del 1790 fins ara han passat encara no 200 anys! Seria molt perillós, a escala de la història de la humanitat, creure que 200 anys de separació deixen suposar una separació definitiva! França fou una necessitat revolucionària del 1789 al 1794. Del 1794 ençà, aqueixa unitat ha estat aguantada artificialment pel capitalisme francès, que se n'aprofità.

 

Però, França, tal com és ara, només pot existir amb l'ajuda de tot una sèrie de mesures centralitzadores i tota una sèrie de mentides que consoliden un mite. Ens ho diu molt bé, a la seva manera, el gaullista Sanguinetti (« Le Figaro » del 6-1-1970): «L'existence de la France n'est pas naturelle. La France, terre de dissidences et profondément hétérogène, ne s'est pas faite naturellement: elle a été la conséquence d'une volonté politique qui ne s'est jamais démentie, à travers les monarchies, les empires, les républiques. La centralisation a été l'antidote utilisé par le corps social; nous lui devons d'abord notre existence nationale, ensuite d'avoir survécu depuis 1789 à dix-huit changements de régime et à trois désastres militaires. Que la garde vienne à être abaissée et tout est remis en question». Com ens ho diu molt bé el senyor Sanguinetti, França és un Estat extremament fràgil o, si no, com explicar aqueixa por del separatisme en un pais on gairebé mai no hi ha hagut moviments d'aquests tipus! A mesura que ens allunyem de la gran Revolució, I'engany i el mite es van descobrint.

 

Tant en una Europa neocapitalista com en una Europa socialista, una França amb les estructures actuals és condemnada. És clar que França pot continuar existint, però amb un tipus de relacions entre el poder central i les regions molt diferents de les actuals. El que és condemnat no és pas un territori o uns habitants, sinó una certa concepció de la vida política: « une certaine idée de la France », com diuen alguns.

 

k) Reflexions sobre la Revolució i l'lmperi.

 

La diferència entre francesos i espanyols sembla ben bé que hagi pres importància sobretot des de la Revolució Francesa. Abans del 1789 els catalans no se senten francesos encara que siguin subjectes del rei de França. Canviar de rei no volia dir canviar de nacionalitat. Amb el tractat dels Pirineus, els catalans del Nord esdevenien subjectes del rei de França però no francesos. Teòricament era dit que els reis respectarien els seus costums i els seus drets que havien tingut fins aleshores i que eren diferents dels de les altres províncies. Malgrat que Lluís XIV a poc a poc anés reduint els privilegis, encara en quedaven el 1789. En tot cas, una de les reivindicacions dels «cahiers de doléances» era el respecte dels drets i costums de Catalunya que Lluís XIV havia promès de garantir amb el tractat dels Pirineus: «Demander que le traité de Péronne de 1641 soit à jamais la sauvegarde de nos privilèges, de nos lois et de nos constitutions particulières sanctionnées, confirmées par le traité des Pyrénées et par plusieurs ordonnances de nos rois.» (J. Sanabre « Résistència al Rosselló a incorporar-se a França », pag. 151)

 

La Revolució Francesa va provocar un canvi de mentalitats molt brutal a Catalunya Nord mentre que aquestes idees penetraren poc a Catalunya Sud. La població de Perpinyà va viure intensament els fets polítics de l'època: la noblesa s'exilià a Barcelona i la burgesia adherí a la Revolució. Els dirigents revolucionaris com Llucià o Cassanyes eren catalans i no es pot dubtar que els intel.lectuals i la burgesia de Perpinyà s'adheriren a les noves idees i això afavori una integració d'aqueixa gent a una unitat francesa revolucionària. Quant a la pagesia, és més difícil saber com evolucionà perquè els autors que han tractat el tema citen conductes diferents segons els pobles. Eus és un exemple de fidelitat revolucionària ja que el 1793 els habitants refusaren de rendir‑se al general Ricardos que va fer incendiar el poble. El batlle d'Eus hauria contestat que els homes lliures no pactaven amb esclaus i que preferien morir que trair la República.

 

Al contrari, parlant de Sant Llorenç de Cerdans, Rafael Tasis en « La revolució francesa i Catalunya » ens diu « La vila de Sant Llorenç de Cerdans al Vallespir reclamava l'ajut de les tropes espanyoles i el 17 d'abril (1973) Ricardos travessava la frontera, ocupava l'esmentada vila i hi era rebut com a alliberador » i Ricardos ocupà el Vallespir sense trobar resistències del tipus de la del poble d'Eus. Això vol dir que històricament les coses no són tan senzilles i a moltes regions de França (Bretanya, Vendée) la Revolució trobà una gran resistència camperola. Era una espècie de guerra civil: algunes zones podien èsser molt republicanes i d'altres més tèbies.

 

La relació exacta dels fets poble per poble no té pas massa importància perquè un centenar d'anys més tard les possibles resistències a les idees del 1789 eren descuidades i tothom era persuadit (i ho és encara) que la gent s'adherí tota amb entusiasme a la revolució i és segur que aqueixa creença en la facultat unificadora de la Revolució ha contribuït a afrancesar la gent. Que la gent s'hagi sentit francesa el 1789 o el 1830 o el 1848 no té massa importància. És possible també que aqueix afrancesament s'hagi fet a moments diferents segons les zones, però a mitjans del segle XIX la gent se sentia francesa a tot Catalunya Nord.

 

Malgrat tot, hi ha coses curioses: en el butlletí n° 5 del « Foyer Rural » de Sant Llorenç de Cerdans, « Als quatre cantons » llegim en un article en el qual Ramon Sala parla d'una deliberació municipal del 1832: « Les hautes terres du Vallespir semblent alors jouir d'une réelle autonomie. Nos édiles paraissent même ne pas se considérer français, puisqu'ils écrivent que Saint Laurent faisait du commerce avec la France: fers, clouteries, cercles, planches et boisages ».

 

Les guerres de la Revolució i de l'lmperi provocaren un antiespanyolisme a Catalunya Nord, sobretot en les zones on la repressió de Ricardos fou dura com a Eus, per exemple. Els catalans del Sud anomenaren Guerra Gran la guerra d'Espanya contra la República francesa : 1793 al 1795. La guerra començà amb la invasió del Vallespir per les tropes del general espanyol Ricardos, però Ricardos no prengué mai Perpinyà. El convencional Cassanyes organitzarà la defensa i guanyarà la batalla de Peirestortes. Els espanyols aniran reculant i els revolucionaris penetraran fins i tot a l'Empordà. Ricardos, un cop a Catalunya Nord va fer distribuir una declaració bilingüe francès-català, cosa que mostra que hi devia haver molta gent que sabien llegir el català i que no entenien el francès.

 

L'antipatia als espanyols havia d'accentuar-se encara amb la guerra de Napoleó a Espanya. Recordem que Napoleó era aliat d'Espanya i que les seves tropes només havien de travessar el país per anar a Portugal. En realitat, un cop a Espanya, s'encengué la guerra, les tropes de l'lmperi ocuparen militarment el país i Napoleó instal·là el seu germà Josep com a rei a Madrid.

 

Les tropes imperials que passaven sovint per Perpinyà començaren a entrar a Espanya el 1808 i la revolta espanyola començà el maig del 1808 a Madrid. El 6 de juny del 1808 els pagesos de la regió d'lqualada i de Manresa atacaren les tropes de Napoleó al costat del poble del Bruc i des d'aleshores la guerra no cessà a Catalunya Sud fins a la caiguda de Napoleó l'any 1814. A la frontera entre Catalunya Nord i Catalunya Sud la situació no era gens clara. Els catalans del Nord del Vallespir i de les muntanyes desertaven per no haver de fer la guerra amb les tropes napoleòniques i s'amagaven o se n'anaven a Catalunya Sud. Napoleó no era amo de Catalunya: ocupava les ciutats importants però els catalans del Sud atacaven les seves tropes a tot arreu. Fins i tot la part immediatament al Sud de la frontera era insegura. El Febrer 1812 fou nomenat un Prefecte que havia de residir a Puigcerdà i aqueix funcionari va haver d'esperar fins al juny per poder instal.lar-se de tan malament que anaven les coses a Cerdanya. Això fa que les tropes Sud-catalanes passaven sovint la frontera i es comportaven com en país enemic. Horaci Chauvet dins « Histoire du Roussillon » dóna alguns exemples: el 1810 «des bandes d'espagnols se groupent à Massanet et à Saint Laurent de la Muga... surgissent dans les rues de Saint Laurent de Cerdans pillent les maisons, maltraitent les habitants et volent les troupeaux. Sûrs de l'impunité, ils renouvellent cet exploit dans les hameaux et les métairies du Vallespir, jusqu'à Banyuls sur Mer», el 1811, invasió de la Cerdanya Nord per tropes «espagnoles» i batalla amb les tropes franceses, incidents diversos a Prats, La Menera, Serrallonga, etc.

 

Excepte algunes persones que potser es podien permetre de fer un doble joc, els catalans del Nord havien de sentir una animositat contra els espanyols que sovint eren catalans.

 

Les primeres reaccions antifranceses dels Sud-catalans daten de l'any 1790, moment de l'arribada a Barcelona de nombrosos emigrats, alguns de Catalunya Nord però la majoria autènticament francesos. A més de l'antipatia que sentien per als francesos pel fet d'haver anexionat Catalunya Nord, els emigrats no els eren gaire simpàtics. Molts emigrats eren artesans i treballaven per menys diners que els Sud-catalans els quals concurrenciaven. L'orgull, el Ilibertinatge i la poca religió de molts francesos eren mal acceptats.

 

Quan se sabé la mort de Lluís XVI s'originà tot una reacció popular antifrancesa i molts francesos foren molestats. Declarada la guerra, els francesos emigrats participaren a la invasió de Catalunya Nord o en regiments espanyols o en regiments propis com «Royal Roussillon», la «Légion Royale et Catholique des Pyrénées» o la «Légion du Vallespir». Sembla que els oficials espanyols no els tenien gaire confiança, sobretot als catalans del Nord que sospitaven de poca lleialtat. Els elements sospitosos de «Royal Roussillon» foren conduïts a una caserna de Barcelona en 1794. Es digué que aqueixos soldats havien plantat un arbre de la llibertat, que havien ballat la farandola i que havien guillotinat la imatge del rei d'Espanya. La gentada s'agrupà, entrà a la caserna i cridant «Visca la religió», «Visca el nostre monarca catòlic i general» i «morin els francesos» matà tots els que va poder (veure «La Revolució francesa i Catalunya» de Rafael Tasis). Hi hagué un xic a tot Catalunya Sud reaccions antifranceses en les quals no es feia, doncs, diferència entre catalans del Nord i altres francesos.

 

El maig del 1794 els francesos penetraren a l'Empordà, alguns revolucionaris volien annexar Catalunya Sud a França i d'altres fer-ne una república independent. Però la guerra acabà el 1795 i els catalans del Sud no volgueren sentir parlar ni de l'annexió ni de la república catalana.

 

Napoleó annexà teòricament Catalunya Sud ja que per decret de 1812 creà quatre departaments: Ter (prefectura Girona, subprefectures Figueres i Vic), Segre (prefectura Puigcerdà, subprefectures Talarn i Solsona), Montserrat (prefectura Barcelona, subprefectures Vilafranca del Penedès i Manresa), Boques d'Ebre (prefectura Lleida, subprefectures Tarragona, Tortosa i Cervera). L'Andorra era annexada al departament del Segre. Tot això no va entusiasmar gens el Sud-Catalans, a l’exepció d’alguns col.laboradors.

 

Pàgina següent