ADVERTIMENT DELS
AUTORS PER L’EDICIÓ INTERNET
Una
primera edició de «El petit llibre de Catalunya Nord » va sortir en 1974
(Edicions « La Falç » Perpinyà), signada per Llorenç Planes.
En
1978 sortí una segona edició (Edicions de l’Eriçó Perpinyà) signada per Llorenç
Planes i Montserrat Biosca.
Tot
i la modèstia de la seva mida i de la seva forma, aquest llibre, editat cada
cop a mil exemplars, es va esgotar molt de pressa.
Per
aquesta raó, molts amics o coneguts ens demanen si ens en queda algun o si
pensem reeditar-lo. Desgraciadament no en queden i la reedició no està
programada. Diguem que una reedició no és d’actualitat. Massa coses han canviat
en 26 o 30 anys! El llibre no explica pas la realitat d’ara.
Es podria imaginar una reedició
adaptada a la situació actual, però es tractaria aleshores d’un llibre
completament reescrit i completament nou.
És veritat que una reedició
integral podria constituir una mostra del pensament dels joves catalanistes
dels anys 70. En aquest cas seria un document històric que podria merèixer una
reedició com a testimoniatge de les idees catalanistes a un moment de la nostra
història.
En tots els casos això demana
una feina important i una inversió financera conseqüent, difícils de realitzar.
Però l’interès manifestat a
l’ocasió dels 30 anys de la sortida de la primera edició, pel Centre Cultural
Català Jaume Primer que hi ha dedicat una de les seves conferències, per Ràdio Arrels
que ha fet una emissió sobre el tema i pel Punt que també hi ha consagrat una
entrevista, ens inciten a utilitzar les tècniques modernes, inimaginables al
moment de la sortida de “El petit llibre de Catalunya Nord”, per posar aquest
text a l’abast del públic interessat.
Esperem, doncs que ben aviat
sigui disponible sobre Internet a l’adreça: “catalunyanord.org”. Es tracta de
reprendre el text de l’edició del 1978 gràcies a un programa que transcriu en
Word les pàgines del llibre després d’haver-les escaneritzades. Anirem
introduint el text a mesura que aquest treball s’anirà fent.
Això ens permet d’oferir el
llibre a les persones interessades sense el treball i l’investiment que
suposaria el fet de posar-ne 1000 exemplars sobre el mercat.
Desitgem així complaure totes
les persones que ens demanen on poden trobar “El petit llibre de Catalunya
Nord”, o si ens en queda algun exemplar.
Llorenç PLANES i Montserrat
BIOSCA
EL
PETIT LLIBRE DE CATALUNYA NORD
Als nostres fills Joan i Miquel.
Llorenç
PLANES
Montserrat
BIOSCA
EL PETIT LLIBRE DE CATALUNYA NORD
(segona edició)
L'altre dia un menut va preguntar-me
« Ouè vol dir això de «
Volem l'Estatut »?
Jo vaig respondre-li « que els catalans volem
governar-nos ».
Ell va preguntar novament: « I qui són els
Catalans? » .
La meva resposta fou: « Tothom
qui vulgui ser-ho ».
Agustí DAUSA tCalella, EI Maresme) (Citació de la
Bústia (1) de l’ «AVUI » del 12 de març de 1977)
1) La Bústia és una rúbrica dedicada a les cartes dels lectors. Hem volgut reproduir aqueixa car en poques paraules diu
molt.
Parlar d’hom mateix és
sempre difícil car no estem gens segurs de fer-ho objectivament i perquè sempre
dubtem que les nostres peripècies individuals presentin un interès per al lector.
Malgrat això, em decideixo a fer-ho, perquè aquest llibre, creació d'unes
circumstàncies i d'uns autors determinats, fora molt diferent si les
circumstàncies i els autors fossin altres, encara que es tractés del mateix
tema.
Vaig néixer el 1945 a CostoJa, al Vallespir, en una casa de pagès
situada a uns 3 km de la frontera franco-espanyola i, fins als setze anys, la
meva existència va transcórrer sempre arran d'aqueixa frontera. A partir dels
setze anys, els estudis i la vida professional m'allunyaren progressivament del
meu país: tres anys a Perpinyà per al batxillerat, dos anys a Tolosa per a
preparar les escoles d'agronomia, dos anys a Montpeller a l'escola d'Agronomia,
dos anys a Dijon en una escola de funcionaris del Ministeri de l'Agricultura. Després
del servei militar, vaig anar a rebotre a Orlhac, a l'Alta Alvèrnia, per quatre
anys i, d'ençà del 1975, sóc a París.
La meva catalanitat es va anar creant a poc a poc. A les cases pageses
del Vallespir la llengua familiar era el català, de totes maneres no podia
ésser cap més car molt pocs sabien bé el francès. A Perpinyà, a Tolosa i a
Montpeller, vaig anar descobrint les revistes i les publicaclons catalanes. El
1972 em vaig casar amb una noia de Barcelona.
Pot semblar estrany que
l'autor d'aquest llibre sigui, ara, domiciliat a París I funcionari de l'Estat
francès. Potser Jo mateix no m'ho explico. El fet és que, en els moments en què hagués calgut prendre les decisions
que m'haurien hagut de permetre de
quedar al país,
no tenia potser encara l'òptica que tinc actualment. Després, Ja va ésser massa
tard perquè una vida familiar i professional és una cosa que es va creant a poc
a poc, pedra per pedra, i fer taula rasa de tot això no és gens fàcil, sobretot
que Catalunya Nord és petita i més petites encara són les possibilitats
d'inserció que pot oferir, vist la falta espantosa de feina que hi ha.
La primera edició del Petit Llibre de Catalunya Nord era firmada només
amb el nom meu, bé que la col·laboració de la meva dona era ja important. Per a
aqueixa segona edició ho és molt més encara. Potser que, sense la meva dona,
aquest llibre existiria igualment, però seria molt diferent del que és. La
personalitat dels autors explica moltes coses del «Petit Llibre ». Comprendreu
que, com a fill del Vallespir, hagi potser un xic privilegiat aquelxa comarca i
que, com a agrònom. hagi detallat molt més els problemes dels pagesos que els
de les altres categories soclals.
Llorenç
PLANES.
El lector trobarà en aquest llibre algunes Idees de vegades poc
ortodoxes i potser, tarnbé. algunes Informaclons. L'objectlu de l'autor no és
pas de fer un « curs de catalanisme » ni de donar a conèixer el
resultat d'una llarga Investlgació. L'autor no ha « investigat » res
i els que buscarien aquí una lliçó « ex catedra » d'una erudició
universitària no val la pena que l'obrin. Parlo de coses que he viscut com a
català de Catalunya Nord i més concretament de la regió fronterera del
Vallespir. La meva penetracló en els ambients « catalanistes » m’ha
fet veure la realitat i sobretot interpretar-la d’una altra manera.
4
La meva infàncla i la meva joventut han estat
les d'un home de frontera Fins als vint
anys no he mai viscut a més de mitja hora de la ratlla. Així he pogut veure més
potser que d'altres el que separa i el que uneix els catalans del sud i del
nord.
La gent de frontera són gent d'una categoria especlal: viuen amb dues
realitats. Hl ha la realitat de I'Estat del qual depenen i I'altra. Hl ha la
gent del mateix Estat i els altres. Hi ha la França i l'Espanya. Però els uns i
els altres són iguals: tenen la mateixa llengua, els mateixos costums, tenen
parents i amics de l'altre costat de la ratlla, van a les festes majors dels
altres pobles i se coneixen molt bé. I
quan hi ha guerres deserten per anar de l'altre Costat. Però les guerres els
uns són cridats per fer-les i els altres no. I tots són espectadors del
que passa de l'altre costat. Així són la gent de frontera: iguals com a homes,
diferents com a clutadans, de la mateixa llengua, de la mateixa nacló però de
distints Estats.
Cal odIar les fronteres, les cal destruir. Tot el que les aflaqueix és
un progrés per a la humanitat. Nosaltres, catalans del Nord, tenim el deure de
fraternitzar amb els catalans del Sud. En tenim el deure en part perquè sem uns
i altres catalans però sebretot i principalment perquè hi ha una frontera entre
nosaltres.
En aquest llibre parlo molt de « cultura », concepte que
tothom utilitza i que és molt difícil de definir. Crec doncs útil donar la meva
idea sobre aquest concepte i el lector que en faci el que vulgui. Donaria de la
« cultura » Ia definició següent: « Tot el que serveix als homes
a comunicar entre ells ».
5
Formen doncs part de la cultura la coneixènça
de la llengua, l'aptitud a comprendre o a crear una obra artística, la
coneixènça de les tradicions populars que siguin contes, balls o cançons,
I'aptitud a cuinar o a apreciar un vi, un formatge o un menjar de qualitat.
Cada cop que per la nostra acció fem quelcom que provocarà un interès en els
altres homes fem un acte cultural. Així és que les obres d'art, les pel·lícules
o els llibres són testimonis de la cultura i no la cultura ella mateixa. Hi ha
una cultura general que permet de comunicar amb qualsevol home i unes «
cultures especials » que permeten de comunicar amb una categoria d'homes.
Aquestes « cultures especials » són diferents per a un pagès, per a un
mecànic, per a un metge o per a un col·leccionista de segells. La cultura és diferent segons les classes socials i
segons les nacions. Hi ha una cultura catalana que comprèn el conjunt
dels elements que serveixen als catalans a comunicar entre ells. Aqueixa
cultura és comuna a tots els catalans encara que alguns hagin estat
influenciats per la cultura francesa i d'altres per l'espanyola. La llengua,
les cançons populars, la sardana, la cuina, etc... són elements d'aqueixa
cultura. Hi ha també gent de « poca cultura » i gent d'una « gran cultura
»: la gent de molta cultura són la gent que tenen suficientment riquesa en ells
mateixos per comprendre els homes que són diferents d'ells i acceptar Ies seves
idees car com més un home té cultura més li és possible de comprendre
l'individu diferent d'ell. El racista és el tipus mateix de l'home de poca cultura.
El nivell cultural de la persona té molt poc a veure, i potser gens, amb el
nivell d'instrucció. No crec que hi hagi cap relació tampoc amb l'origen social
de l'individu.
Com que espero que hi haurà gent, sobretot de
Catalunya Nord, que descobrirà quelcom amb aquest llibre, I'erudit de
catalanisme hi trobarà coses ja dites i ja sabudes que no són per ell.
6
No sóc
lingüista i penetro en el camp de ia lingüística, i fins i tot de la
sociolingüística ( Hagués estat més just « psicolingüística »). Com
és natural els savis no seran d'acord amb mi. Penso particularment amb la
definició que dono de la diglòssia i del bilingüisme. No m'importa ja que les
definicions que en dono m'obren un camí de comprensió de la realitat i de
comunicació amb el lector.
El meu
objectiu és transmetre algunes opinions i idees: les unes com la definició del
colonialisme són clàssiques, d'altres com les que concerneixen les relaclons
pares-fills o homes-dones són « farfelues » com dirien els francesos.
Més que el
contingut del llibre m'interessa la reacció del lector. Li faig confiança per
comprendre'm, aprovar-me i criticar-me. Alguns trobaran que el llibre és
dolent. Ja ho sé, però la realitat del nostre país ho és molt més encara.
Si algú em demanava
quina diferència hi ha entre el món actual I el món de fa trenta o quaranta
anys, diria que, fa trenta o quaranta anys, hi havia dues categories de gent:
els qui es creien savis i els qui es creien ignorants i que admiraven els savis
mentre que avui ningú no es creu ignorant ni està a punt d'admirar ningú.
Aquest estat d'esperit nou ha estat posat en evidència a nivell internacional,
per la descolonització i, a nivell de l'Estat francès, pels fets del Maig 1968.
7
Fins a la
segona Guerra Mundial, era possible de persuadir els colonitzats del terç món
de la superioritat de les civilitzacions europees i era possible de
colonitzar-los i encara us en donaven les gràcies. Admetien que l'europeïtzació
d'aquestes cultures era un progrés. Ara, això s'acaba perquè, fins i tot els
pobles que hom considera els més incivilitzats pretenen tenir una civilització
i pretenen que val tant com la dels europeus o la dels americans. Tenen la
pretensió d'ensenyar les seves llengües a l'escola i, si se serveixen de l'anglès
o del francès, diuen bé que és perquè tècnicament no poden fer altrament i no
perquè creguin el francès o l'anglès culturalment superiors als seus idiomes. Els algerians han anat fins a esborrar les
inscripcions en francès de les carreteres i, com més anirà, més aqueixa gent
pretendrà viure la seva pròpia cuItura. Això fa que, dins l'Estat
francès mateix, els qui tenien una cultura i una llengua diferent de la
francesa també es posen a declarar la igualtat de la seva llengua amb la
francesa i esdevé impossible de fer creure a una persona de Perpinyà que està
més endarrerit que un parisenc, cosa que, fa cinquanta anys, haguéssiu pogut
fer admetre.
Aqueixa
contestació d'uns fets admesos per tothom fins a l'època recent es troba a tots
nivells: la contestació estudiantil a nivell de les escoles, els moviments
feministes, la descolonització, els moviments autonomistes o la reivindicació
de l'autogestió procedeixen d'un mateix estat d'esperit: el refús d'admetre la
legitimitat de l'autoritat, perquè aqueixa legitimitat era basada sobre una
pretesa superioritat que ara ningú no admet. Com que la dona no considera més
l'home com a un superior, no vol més ésser sotmesa jurídicament o econòmicament
al seu marit ni als homes en general. Els
joves no admeten la superioritat dels professors ni dels pares i volen discutir els ordres que els donen.
8
L'obrer no admet que l'amo sigui més capaç que ell i
es creu apte a dirigir tan bé la fàbrica com el seu director o, en tot cas,
pretén tenir el dret de controlar-ne la gestió i, enlloc d'anar a la pesca els
dies de vaga, es permet d'ocupar la fàbrica, malgrat que el dret vigent la
consideri sense ambigüitat propietat de l'amo. El colonitzat es creu tan
espavilat com el seu colonitzador, agafa els fusells i el fot a fora. I, fins i
tot, hi ha catalans de Catalunya Nord que creuen que la superioritat del
francès sobre el català no existeix, que els parisencs no els són gens
superiors i, cosa encara pitjor i impensable fa cinquanta anys, n'hi ha que
creuen que la Catalunya Nord aniria tan bé com va ara o millor si les
decisions, en lloc de venir del govern francès i del prefecte, venen d'una
assemblea Nord-catalana elegida al sufragi universal. I, encara més increïble,
en un país on teníem la sort de beneficiar de la prestigiosa cultura francesa i
on podíem esperar una ràpida desaparició del català, n'hi ha que es posen a
parlar català a la seva mainada i a enviar-los a una escola catalana que es fan
ells mateixos.
Per força hi ha d'haver un pilot de gent que no ho entenen. Com voleu
que ho entenguin els nostres administradors, ets nostres ministres i els
nostres prefectes que no són ni colonitzats, ni obrers, ni dones, ni joves,
ells que a tots nivells beneficien d'una manera d'ésser de la societat actual?
Ells mai no podran entendre aquests canvis que es preparen.
Aleshores resulta que
aqueixa pobra gent no entén, entre moltes altres coses, que a les elecclons del
Québec hagin guanyat els separatistes o que, a Catatunya Sud, demanin una
autonomia. No entenen que, mentre que seria tan bonic que ens uníssim tots,
n'hi hagi que pretenen Jugar tots sols. No entenen que, fins ara, totes les
unions han estat sinònim d'opressió. La unió dels amos i dels obrers, amb els
obrers com a obrers i els amos com a amos, és un agafa-tontos. Una unío dels
amos, si deixen d'ésser amos, i dels obrers, deixant d'ésser obrers ja és altra
cosa. Igualment una unió de Catalunya Nord i França en la qual Catalunya Nord
lliura la seva matèria primera i els seus joves i rep els turistes i els vells
és una submissió i no una unió. Ara bé, d'una unió en la qual els joves de
Catalunya Nord trobarien treball al país, en la qual la matèria primera seria
treballada al país i en la qual els qui decideixen sobre l'esdevenidor de la
regió són els mateixos catalans a través d'una assemblea elegida al sufragi
universal, per exemple, caldria parlar-ne i no veig perquè hi seríem en contra.
Per al catalanista les terres catalanes annexades a França pel tractat
dels Pirineus planteGen un problema: no sap com anomenar-les. Els francesos
després de l'annexió varen resoLdre la qüestió batejant Rosselló o més aviat
« Roussillon » aquest bocí de Catalunya. Però per als habitants el
Rosselló mai no ha estat altra cosa que una de les comarques d'aquestes terres
i nosaltres no ens sabríem, doncs, satisfer del nom Rosselló.
Podria semblar que és possible de resoldre el problema amb una
enumeració de les comarques juxtaposades en un nom compost com Rosselló –
Vallespir - Conflent - Capcir - Cerdanya; però la meitat Sud de la Cerdanya va
quedar de l'Estat espanyol.
10
Caldria, doncs anomenar aqueixes terres
Rosselló – Vallespir - Conflent - Capcir - Cerdanya Nord. Encara això fora
imprecís car a la Cerdanya Nord una ciutat, Llívia, pertany a l'Estat espanyol
malgrat estar rodejada de terres de I’Estat francès. La denominació rigorosa
Rosselló - Vallespir - Conflent - Capcir - Cerdanya Nord menys Llívia té com a
mínim el defecte de mancar de brevetat i cal afegir que els límits entre
Cerdanya Sud i Nord no poden ésser més artificials.
Els francesos, com Ja hem dit, havien de rebutjar tota denominació que
recordés una eventual catalanitat. El
nom de « Roussillon » els convenia evidentment més que el de « Catalogne
». El Rosselló històricament havia estat un comtat, un dels més Importants
d'aqueixes terres, però el comtat del Rosselló mai no va englobar la totalitat
d'aquest país. És igual per al comtat de Cerdanya i per al comtat de Besalú. La
denominació Rosselló i Cerdanya no ens satisfà doncs pas més que la de
Rosselló.
Els qui creuen bo designar aquest país amb
I'expressió « els comtats » no designen pas aqueixa regió que ens
interessa amb suficient precisió. A més la resta de Catalunya també eren
comtats! Doncs, per què separar el « Principat » i els « Comtats » ? Fora
al·legar dues unitats i d'una certa manera seria un començament de justificació
per als partidaris de l'existència de la frontera.Unes altres denominaclons
freqüentes son les de « Catalunya Peninsular » I « CatalunyaContinental». Cal
rebutJar‑les totalment. Que hi hagi un continent europeu I una península
ibèrica, ningú no ho negarà, però, com podem parlar d'una Catalunya Continental
constituïda per les terres catalanes de l'Estat francès i d'una altra peninsular
formada per les terres catalanes de l’Estat espanyol? És admetre que I'istme
segueix la frontera estatal, cosa totalment absurda car no hi ha res més mal
definit que aqueix istme. I Llívia ? És potser un bocí de península dins el
continent? Encara això seria afavorir la justificació de la frontera car si hi
ha una Catalunya peninsular i una altra continental, no és un xic normal que la
peninsular pertanyi a un Estat peninsular
i 1a continental a un Estat continental ? En tot cas fora admetre una
lògica en la frontera actual que, com ho veurem, de lògica no en presenta gens.
Semblaria més normal parlar de Catalunya Nord - Pirinenca i Sud -
Pirinenca. Però, per on passa el límit entre el Nord i el Sud del Pirineu ? La
línia de partió de les aigües sembla el límit més lògic. En aquest cas és fals creure que la Catalunya anexada
a França sigui tota Nord - Pirinenca. Tota la Cerdanya és Sud - Pirinenca i
gairebé tot el terme de CostoJa, al Vallespir, també; Banyuls, Cervera, Colera,
Port de la Selva o Cadaquès seran al Sud o al Nord segons on fem acabar els
Pirineus. Amb això deixaríem creure que la frontera correspon a la línia de
partió de les aigües, cosa que la justificaria una mica i que no és veritat.
Parlant així molts suposarien que els Pirineus constitueixen una barrera com
ens han volgut persuadir els llibres d'història i de geografia de la nostra
ensenyança primària i secundària. Totes les poblaclons pirinenques saben
l'error que representa una tal creança i que resulta més dificil per exemple
anar de Prats de Molló a Prada, una altra ciutat del mateix Estat, que de Prats
de Molló a Camprodon, poble del Sud de la frontera.
Cal encara més rebutjar les expressions de « Catalunya Cispirinenca »
o « Transpirinenca », excepte si algú es vol dedicar a canviar el trans pel cis
i vice-versa a tots els escrits que passen els Pirineus.
~ i2 ~
No parlarem pas tampoc de « Pirineus Orientals » o « Pyrénées –
Orientales » ja que aquest departament creat per la Revolució Francesa conté,
a més de les terres catalanes, el Fenolleda occità.
Tampoc no podem pas dir sempre « Terres Catalanes anexades a França
pel Tractat dels Plrineus » car aqueixa expressió, I'unica exacta, queda una
mica llarga.
El problema és que cercar un nom per al conjunt d’aqueixes terres és
cercar-los una unitat. Com ho hem vist
cap de les expressions proposades no convé. Doncs aqueixes terres dins el marc
català no presenten cap unitat o més ben dit no en presentaven cap abans l'any
1659, data del tractat dels Pirineus. Per això no tenen cap nom
català. Dins el marc francès, al contrari, presenten una unitat: són les terres
catalanes de l'Estat francès. (Què feIa la unitat de l'Àfrica Occidental
Francesa? Únicament el fet que fos francesa. Aquest bocí de Catalunya hauria de
portar el nom de Catalunya Francesa, el mot francesa no sería pas forçosament
una justificacIó de la seva francesitzacIó sinó tindria el sentit de i'adjectiu
francès en unes expressions com l'Àfrica Occidental Francesa, I'lndo - Xina
Francesa, etc.
Per els que l'adjectiu francès no els convingui proposarem una altra
expressó ja bastant divulgada i parlarem de Catalunya Nord i de Catalunya Sud.
Això vol dir Catalunya al Nord de la frontera franco-espanyola i Catalunya al
Sud d'aqueixa frontera. Nord i Sud
prenen el sentit que tenen en unes expressions com Vietnam Nord I Sud, Corea
Nord i Sud o Euzkadi Nord i Sud. Aqueixa apel.laclo permet d'anomenar la gent
d'aqueixes terres catalans del Nord i no rossellonesos, mot que podria deixar
creure en una no catalanitat o en una catalanitat més feble per als catalans
del Nord que per als del Sud.
La gent d'aqueixes terres no s'ha
mai anomenat entre ella rossellonesa sinó catalana. « Le peuple de Roussillon se
nomme et s'estime catalan » diu l’Intendent Pont d'Alberet en una carta al rei
Lluís XIV (V.J. Sanabre La Resistència del Rosselló a
incorporar-se a França, pag.112). Ha
calgut veure l’arribada d'alguns intel·lectuals perquè el nom de Rossellonès es
divulgués així.
El Rosselló és només tres coses:
1) Una comarca de la Catalunya Nord;
2) Un comtat
de l'Edat Mitjana;
3) Una província del reialme de França.
De cap manera no sabríem acceptar
una d'aqueixes denominaclons per designar la Catalunya Nord.
Ja que la població s'anomena
catalana, ens sembla perillós parlar massa de Rosselló i de rossellonesos i
portar aigua així al molí dels partidaris de la frontera.
Que Catalunya Nord era considerat
com un tros de Catalunya abans del 1659 ho atesten, per exemple, els mapes de
Willem Blaeu. Blaeu era un geògraf holandès d'Amsterdam que, del 1600 al 1638,
es dedicà a publicar mapes de tot el món i també de Catalunya. Podem trobar dos
d'aquests mapes en el comerç. Ens interessen particularment: un és el mapa de
Catalunya titulat « Catalonia » i que es troba a les llibreries
catalanes de Catalunya Sud, I'altre és una mapa d'Europa titulats « Europa
recens
descripta à Guilielmo Blaeuw » editat per una casa alemanya que es
dedica a fer posters.
El mapa d'Europa menciona
Catalunya i, evidentment, inclou Perpinya (escrlt així) dins de Catalunya i
marca la frontera amb la « Gàl·lia », com és normal, però també marca una
frontera amb « Hispània », cosa més sorprenent Ja que no hi ha cap més
regió d'Espanya que sigui separada de la resta per una frontera. Ni tan sols la
frontera entre Portugal i Espanya no hi és mencionada. Portugal en aquell
moment era de la corona de Castella però Catalunya també. Aquest mapa
evidentment no és un mapa polític precís. Malgrat tot, I'editor del poster ha
colorit els diferents països com si es tractava d'un mapa polític com se'n fan
ara i Catalunya, essent separada com és de França i d'Espanya per una frontera.
en el poster surt en verd, França en groc i Espanya en vermell. Diguem que no n'hl
ha per tant, però és ben evident que, per a Blaeu i per als seus contemporanis,
existia un país que era Catalunya i que, encara que tingués els mateixos reis
que les altres regions d'Espanya, constituïa una unitat en ell matelx
suficientment ben delimitada per poder precisar-ne les fronteres i que un
comerciant d'Amsterdam que havia d'anar a Perpinyà o a Barcelona tenia ben bé
la idea d'anar a Catalunya i no a Espanya i, encara menys, a França.
Els límits de Catalunya son ben
precisos en el mapa de Catalunya de què hem parlat: hi trobem tots els pobles
de Catalunya i és absolutament clar que Catalunya Nord és Catalunya Ja que la
frontera Nord és ben bé la de la llengua catalana. Esmenta el « Comtat de
Rosselló » però amb la mateixa importància que els Aspres o la Salanca, és
a dir, com una regió natural i no com una entitat política. Això vol dir que
els límits del comtat de Rosselló en aquell moment no preocupava gaire el
públic i que de cap manera no constituïa una entitat separada. És impossible d’endevinar
per on podria passar una frontera entre el “Rosselló” i “Catalunya”.
Si ara, a posteriori, hi ha tota
una sèrie d’arguments per justificar aquesta frontera, no n’hi havia cap a
priori i, si doneu el mapa de Blaeu a algú que no conegui bé els detalls de la
geografia del país i li demaneu de dibuixar la frontera entre
« Rosselló » i « Catalunya », podem posar la mà al foc que
no sortirà pas la frontera actual sobretot a Cerdanya i a la Costa. Els
documents que tenim sobre les discussions que hi va haver per dibuixar la
frontera testimonien ben bé sobre la dificultat que això representava.